QUÈ SÓN LES ALTES CAPACITATS?

Històricament, les altes capacitats han estat lligades a la capacitat intel·lectual, sent la intel·ligència l'únic criteri utilitzat per a la identificació d'aquest tipus de persones. Destacar que no és fàcil definir el concepte d'altes capacitats, d'ací la varietat de conceptes que han sorgit al llarg de la història i la imprecisió d'alguns d'ells.

Fins a fa relativament poc les altes capacitats eren considerades com alguna cosa innata e inamovible, és a dir era qüestió de genètica. Actualment se sap que és el resultat de la suma de factors tant genètics com a ambientals. Per açò, tal com s'explica en la següent cita:
El concepte d'altes capacitats que introdueix la LLOE, encara que no ho defineix, sembla que ha sigut ben acollit per ser un terme més general que el de superdotació i reclama l'atenció també sobre els talentosos, els xiquets/as precoços, i per què no, sobretot aquell alumnat que està demostrant diàriament que pot manifestar conductes pròpies de l'alumnat ben dotat. També perquè el punt fonamental, en parlar d'altes capacitats és el seu caràcter de potencialitat, enfront de l'exigència de rendiment arreplegat per altres conceptes i per la legislació educativa anterior”. (Menges, Díaz, Luque, i Moliner, 2008).

Si bé es proposa utilitzar en aquest treball el terme d'altes capacitats intel·lectuals per englobar la diversitat de conceptes d'aquest col·lectiu, es fa necessària la clarificació terminològica, ja que amb freqüència s'usa de manera errònia. En parlar d'altes capacitats (Artiles, 2005) incloem, en aquest concepte, als alumnes superdotats, precoços i talentosos. Cada tipologia es defineix de la següent manera:
S'entén per alumne superdotat aquell subjecte que combina els elements propis d'un bon sistema de tractament d'informació (intel·ligència elevada) amb l'aspecte cognitiu més productiu (pensament divergent, creativitat) i amb la motivació suficient per a garantir la materialització del seu potencial (González, 1993)

D'una banda, es consideren precoços als alumnes que evolucionen a un ritme més ràpid i activen recursos mentals abans que els seus companys, en el procés de maduració. Al final d'aquest procés, pot igualar-se a la resta dels seus companys o per contra presentar una superdotació.

D'altra banda, el talent respon als conceptes d'especificitat i diferències quantitatives. El talent es caracteritza per alts rendiments en alguna o algunes àrees específiques. “Poden presentar una elevada capacitat en un àmbit, aspecte cognitiu o tipus de processament, i no obstant açò, mostrar un rendiment mitjà o fins i tot baix en altres àrees o dimensions” (Martínez i Guirado, 2012). A continuació es detallen les principals aptituds dels alumnes que presenten talentositat (Castelló, 1995): 
• Talent acadèmic: es tracta d'alumnes que presenten capacitats superiors per a l'aprenentatge malgrat no posseir les característiques pròpies dels alumnes amb superdotació. Tenen una gran facilitat per a assimilar i interioritzar els diferents continguts establits en el currículum i solen obtenir molt bons resultats en la seua etapa educativa. Destaquen a l'hora d'emmagatzemar coneixements i són capaços d'utilitzar grans quantitats d'informació. Malgrat açò, no destaquen quant a creativitat i es desemboliquen millor en situacions rígides i estructurades.

• Talent matemàtic: aquests alumnes es caracteritzen per posseir elevats recursos de representació i manipulació d'informacions quantitatives i numèriques. Solen destacar en l'àrea de matemàtiques, encara que no necessàriament en la resta d'àrees curriculars, ja que la seua capacitat en les àrees verbals sol ser discreta o baixa.

• Talent creatiu: són alumnes que produeixen un gran nombre d'idees diferents i poc freqüents sobre un tema. Destacar que, davant un problema són capaços de trobar diverses solucions, encara que en ocasions els resulte difícil seguir un procés lògic. Per això, manifesten un baix rendiment davant plantejaments educatius molt rígids.

• Talent artístic-figuratiu: es tracta d'alumnes amb grans aptituds per a les arts, tant musicals com a plàstiques. Mostren gran interès per les activitats relacionades amb aquestes àrees, realitzant les tasques de manera detallada i amb un nivell alt de motivació.

• Talent social: la capacitat de lideratge i la consciència social, són trets característics d'aquest tipus d'alumnes. Destaquen per la seua empatia natural i intuïció de les necessitats dels altres. Solen desenvolupar el rol del líder del grup al que pertanyen i dur a terme funcions relacionades amb l'organització del grup.

• Talent verbal: aquests alumnes es caracteritzen per tenir una bona capacitat de comprensió general, ampli vocabulari i molta facilitat per a utilitzar termes lingüístics.

Per a finalitzar, destacar que les diferències intel·lectuals entre l'alumnat comentat anteriorment, pugues haver-se d'almenys, a dues causes diferents: En primer lloc, al diferent ritme de desenvolupament de maduració de cada alumne que pot donar-se dins d'una superdotació o talent, la qual cosa es confirma amb l'edat i si no és així, parlaríem de precocitat intel·lectual. En segon lloc, a causa de la configuració cognitiva de la persona, independentment del ritme de maduració. Aquesta estructura determina una “diferència de sostre”, és a dir, si en finalitzar el desenvolupament cognitiu bàsic, aquest alumne posseeix unes característiques i aptituds superiors a la mitjana, dóna lloc a les configuracions de superdotació, talent, o precocitat.

Finalment, una vegada realitzada aquesta classificació terminològica sobre les altes capacitats, ens adonem que és insuficient per a realitzar una intervenció eficaç.Motiu pel qual, ens veiem obligats a realitzar una explicació sobre les diverses teories i models relacionades amb les altes capacitats.

TEORIES RELACIONADES AMB LES ALTES CAPACITATS

Les teories relacionades amb les altes capacitats intel·lectuals han anat variant al llarg del temps encara que en totes elles subjau la conceptualització de la intel·ligència. D'aquesta manera, a mesura que ha anat evolucionant els diferents models d'intel·ligència, el coneixement sobre els mecanismes cognitius i els diferents aparells de mesura, també ha anat evolucionant el concepte d'altes capacitats.
Seguidament es proposa una descripció sobre les teories i models que més rellevància han adquirit en la concepció de les altes capacitats.
Teories monolítiques:
Aquestes teories es basen en la concepció teòrica de la intel·ligència com a única variable i monolítica de la qual sorgeixen tres models principals:
• Model Psicométric. Introdueix el concepte d'edat mental (Binet-Simon, 1905).
• Model Cognitiu. Introdueix el concepte de quocient intel·lectual plantejant una transformació de l'edat mental en un índex numèric facilitant la quantificació de les diferències entre el que és edat mental i edat cronològica, relegant a un segon pla el terme edat mental (Stern i Terman, 1954).
• Model Bifactorial. Spearman (1954) sosté que la intel·ligència està formada per dos tipus de factors: factor ‘g’ (capacitat mental) i factor ‘s’ (mecanismes mentals específics) i va pensar que aquests termes definien millor l'estructura de la intel·ligència.
De les tres teories, la de Binet-Simon (1905) ha sigut la de major pes, la qual va deixar els tres criteris bàsics: la intel·ligència es pot mesurar, es manifesta amb la ràpida adquisició del coneixement i es relaciona amb el rendiment.
Finalment, esmentar que el principal avanç que ens va proporcionar les teories monolítiques que va ser la creació d'instruments que permetien convertir la capacitat intel·lectual en una magnitud quantificable. Destacar que en l'actualitat aquest tipus d'instruments es continuen utilitzant encara que no aconseguisquen el propòsit de mesurar la intel·ligència en el seu conjunt, ja que ha quedat demostrat que poden predir en certa mesura el rendiment acadèmic.
Teories factorials:
En contraposició de les teories monolítiques de la intel·ligència van sorgir ràpidament els models factorials. Respon a la idea de diversos components intel·lectuals que poden mantenir o no, un tret intel·lectual unitari. Entre els models factorials cal destacar el model d'aptituds mentals primàries desenvolupat per Thurstone (1967) el qual va definir una sèrie de components intel·lectuals implicats en els diversos tipus de conducta intel·ligent, va considerar cinc factors:
• Factor V (comprensió verbal)
• Factor W (fluïdesa verbal)
• Factor R (raonament abstracte)
• Factor N (numèric)
• Factor S (espacial)

Teories basades en els models jeràrquics:
Aquests integren els dos enfocaments anteriors i mostren gran varietat en tres aspectes:
1. La forma d'anàlisi de les dades.
2. La consideració del factor ‘g’ en el nivell superior de la jerarquització de factors.
3. La valoració dels diferents factors de l'estructura jeràrquica
En aquest aspecte va destacar Catell, qui va realitzar un plantejament jeràrquic desglossant els factors d'ordre superior en factors més elementals representant així una anàlisi i una conceptualització més òptima dels models factorials.
Models teòrics de superdotació :
Durant un llarg període de temps s'ha considerat la capacitat intel·lectual com a únic indicador de la superdotació intel·lectual. No obstant açò, després d'una indagació exhaustiva a nivell teòric sobre les altes capacitats s'observa que la capacitat intel·lectual no és l'únic factor que influeix en la detecció d'alumnes amb altes capacitats, sinó que existeixen diversos factors que poden resultar determinants a l'hora d'avaluar a aquest tipus d'alumnat, dels quals destaquem, per exemple:
• Model dels tres anells de Renzulli (1978). Renzulli va proposar que per a poder parlar de superdotació l'alumne necessita tres elements: una alta capacitat intel·lectual, una gran implicació en la tasca i una dosi alta de creativitat. Destacar que cap dels elements per si sols, indicaria superdotació sinó que és la intersecció entre ells el que permet distingir a un alumne superdotat. En la imatge que s'ofereix a continuació, es pot apreciar gràficament els anells entrellaçat.

Per CristinaMoMarq (Own work) [GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html) or CCBY 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/3.0)], via Wikimedia Commons

Renzulli també sosté que els factors ambientals i de personalitat influeixen en el seu desenvolupament. D'aquesta manera, l'ambient juga un paper fonamental a l'hora de potenciar o inhibir les capacitats de l'alumne. Per açò és tasca del docent facilitar un ambient que resulte estimulant per a l'alumna amb l'objectiu que desenvolupe de manera òptima les seues habilitats.
• Model de Gagné (1991). Gagné manté que la superdotació indica la possessió i l'ús d'habilitats naturals expressades de forma espontània, sense previ entrenament per sobre de la població normal. Per contra, talent significa el domini en un o més camps de l'activitat humana, desenvolupades, sistemàticament per sobre de la normalitat.
Gagné agrupa les habilitats en quatre grans grups: intel·lectuals, creatives, socioafectivas i sensomotrices. Per a poder desenvolupar-les considera que són molt importants els catalitzadors, és a dir, els factors que potencien o inhibeixen les capacitats intel·lectuals.
L'autor considera dues classes de catalitzadors:
-Els propis o intrapersonals, com la motivació, l'actitud, l'interès, l'autoconfiança i la perseverança.
-Els externs o ambientals, com les persones amb les quals ens relacionem i les coses que ens succeeixen i ens afecten, com la sort.
Finalment, Gagné postula que la intel·ligència depèn tant de factors interns com a externs i està formada pel potencial genètic de l'alumna al costat de la seua capacitat per aprendre.
A continuació, es presenta la teoria de les intel·ligències múltiples introduït per Howard Gardner, ja que en l'actualitat ha aconseguit una gran acceptació entre els docents, ja que és fàcil de comprendre i permet explicar diversos tipus de capacitats superiors, amb independència del rendiment acadèmic.
• Teoria de les intel·ligències múltiples. Howard Gardner (1983) concep la intel·ligència com un conjunt de capacitats específiques, múltiples, diferents i independents. Gardner defineix la intel·ligència com una capacitat que es pot desenvolupar tenint en compte el context, les experiències viscudes, l'educació rebuda, etc. Segons aquest autor existeixen diversos tipus d'intel·ligència: lingüístic-verbal, lògic-matemàtica, espacial, cinestésica-corporal, musical, naturalista, interpersonal i intrapersonal.
En les seues últimes recerques, Gardner (2001), barreja la possibilitat d'incloure una novena intel·ligència, l'espiritual. Es pot considerar inclosa dins de la intrapersonal i interpersonal, però actualment té pes per si mateixa i s'inclou. 

 

Por Ivetfarres (Trabajo propio) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], undefined.

Després del plantejament històric per les diverses teories i models que possibiliten un acostament al concepte d'altes capacitats, a continuació es presenta les característiques dels alumnes amb altes capacitats amb l'objectiu de conèixer com es desemboliquen en l'aula i el perquè de les seues conductes inadequades.