TRASTORN PER DÈFICIT D'ATENCIÓ AMB HIPERACTIVITAT (TDAH)

Totes les persones tenen dificultats ocasionals per a romandre asseguts, parar esment o controlar la impulsivitat. Però, per a alguns xiquets i adolescents la dificultat és tan manifesta i persistent que condiciona el seu desenvolupament personal, així com les relacions amb les altres persones i la seua adaptació a l'entorn familiar, escolar i social. Dins d'aquest grup de xiquets, es troben aquells diagnosticats com a alumnes amb TDAH.

El TDAH és un tema d'actualitat en les escoles a causa de la seua alta incidència en alumnes de tots els nivells, açò ha provocat que psicòlegs, psiquiatres i especialistes en la matèria realitzen diagnòstics en tots els nivells escolars, amb l'objectiu de dur a terme al més prompte possible la seua identificació i atenció educativa. Conèixer i comprendre els riscos que pot comportar el TDAH per a l'aprenentatge i per al desenvolupament psicoemocional dels xiquets i els joves és tan essencial com conèixer i comprendre els factors i els processos que els impulsen i els afavoreixen, ja que el TDAH pot obstaculitzar l'accés al currículum i limitar l'èxit escolar de la persona que ho pateix.

Por Psyc3330 w11 (Trabajo propio) [GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html) undefined CC BY-SA 4.0-3.0-2.5-2.0-1.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0-3.0-2.5-2.0-1.0)], undefined.

Evolució diacrònica del TDAH

La denominació del que avui dia coneixem com TDAH ha anat evolucionant al llarg de la història, ja que ha existit una certa confusió terminològica i disparitat de criteris en el que a la conceptualització del TDAH es refereix. La primera descripció sistemàtica de les característiques bàsiques del trastorn va ser duta a terme pel pediatre britànic George Still l'any 1902, qui va associar aquest terme a “fallades en el control moral” que no obeïen a deficiències intel·lectuals, plantejant que es tractava d'un trastorn amb una etiologia neurològica producte d'una herència biològica o d'algun tipus de lesió cerebral.

En la dècada dels 60, es produeix un canvi en la consideració d'aquest trastorn. D'aquesta forma, des de la medicina, es difon el concepte de “disfunció cerebral mínima” associat amb disfuncions del sistema nerviós central. Tantmateix, en la dècada dels 70, la panoràmica va experimentar un nou canvi quan Virginia Douglas (1972) va argumentar que “la deficiència bàsica dels xiquets hiperactius no era l'excessiu grau d'activitat, sinó la seua incapacitat per a mantenir l'atenció i la seua impulsivitat”.

 

En l'actualitat, després de dècades en les quals es van adoptar definicions substancialment diferents, no s'ha arribat a un consens sobre les causes del TDAH. Així mateix, la perspectiva que majoritàriament s'utilitza per a definir i diagnosticar el TDAH és la plasmada en el Manual Estadístic i Diagnòstic dels Trastorns Mentals, cinquena edició, (DSM-V), publicat per l'Associació Americana de Psiquiatria (APA, 2013) i en la Classificació Internacional de Malalties, desena versió, (CIE-10, 1992), realitzada per l'Organització Mundial de la Salut. 

El DSM-V inclou el Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) dins dels trastorns del neurodesenvolupament, definint-ho com un trastorn neurològic que afecta tant a adults com a xiquets. Es descriu com un patró persistent de inatenció i/o hiperactivitat i impulsivitat. Els individus amb TDAH poden presentar dificultats per a mantenir l'atenció, la funció executiva i la memòria de treball. Per la seua banda, el ICD-10 denomina a aquesta síndrome com a trastorn de l'activitat i l'atenció, comprenent-ho dins del grup de trastorns del comportament i de les emocions de començament en la infància i l'adolescència, concretament en el subgrup dels trastorns hipercinètics.

Finalment, destacar el canvi de perspectiva radical que va dur a terme el nord-americà Barkley (1997) sobre el concepte TDAH, el qual considera que “és un error del sistema executiu del cervell i per tant un trastorn de les capacitats executives d'aquest i més concretament una fallada en el seu sistema d'inhibició”. Açò es manifesta en els xiquets amb TDAH de la següent manera:

• Limitacions per a inhibir les respostes, per a controlar els impulsos i per a retardar les gratificacions.
• Dificultat per a ajustar el nivell d'activitat a les exigències de la tasca.
• Els resultats escolars no es corresponen amb la seua capacitat intel·lectual i el seu rendiment és irregular.
• Menor habilitat en el control de les emocions i en altres competències interpersonals com l'automotivació, la persistència o la presa de decisions.
• Alteració en la focalització de l'atenció, el seu manteniment, la resistència a la distracció i la capacitat d'estar alerta.