TEORIES RELACIONADES AMB LES ALTES CAPACITATS

Les teories relacionades amb les altes capacitats intel·lectuals han anat variant al llarg del temps encara que en totes elles subjau la conceptualització de la intel·ligència. D'aquesta manera, a mesura que ha anat evolucionant els diferents models d'intel·ligència, el coneixement sobre els mecanismes cognitius i els diferents aparells de mesura, també ha anat evolucionant el concepte d'altes capacitats.
Seguidament es proposa una descripció sobre les teories i models que més rellevància han adquirit en la concepció de les altes capacitats.
Teories monolítiques:
Aquestes teories es basen en la concepció teòrica de la intel·ligència com a única variable i monolítica de la qual sorgeixen tres models principals:
• Model Psicométric. Introdueix el concepte d'edat mental (Binet-Simon, 1905).
• Model Cognitiu. Introdueix el concepte de quocient intel·lectual plantejant una transformació de l'edat mental en un índex numèric facilitant la quantificació de les diferències entre el que és edat mental i edat cronològica, relegant a un segon pla el terme edat mental (Stern i Terman, 1954).
• Model Bifactorial. Spearman (1954) sosté que la intel·ligència està formada per dos tipus de factors: factor ‘g’ (capacitat mental) i factor ‘s’ (mecanismes mentals específics) i va pensar que aquests termes definien millor l'estructura de la intel·ligència.
De les tres teories, la de Binet-Simon (1905) ha sigut la de major pes, la qual va deixar els tres criteris bàsics: la intel·ligència es pot mesurar, es manifesta amb la ràpida adquisició del coneixement i es relaciona amb el rendiment.
Finalment, esmentar que el principal avanç que ens va proporcionar les teories monolítiques que va ser la creació d'instruments que permetien convertir la capacitat intel·lectual en una magnitud quantificable. Destacar que en l'actualitat aquest tipus d'instruments es continuen utilitzant encara que no aconseguisquen el propòsit de mesurar la intel·ligència en el seu conjunt, ja que ha quedat demostrat que poden predir en certa mesura el rendiment acadèmic.
Teories factorials:
En contraposició de les teories monolítiques de la intel·ligència van sorgir ràpidament els models factorials. Respon a la idea de diversos components intel·lectuals que poden mantenir o no, un tret intel·lectual unitari. Entre els models factorials cal destacar el model d'aptituds mentals primàries desenvolupat per Thurstone (1967) el qual va definir una sèrie de components intel·lectuals implicats en els diversos tipus de conducta intel·ligent, va considerar cinc factors:
• Factor V (comprensió verbal)
• Factor W (fluïdesa verbal)
• Factor R (raonament abstracte)
• Factor N (numèric)
• Factor S (espacial)

Teories basades en els models jeràrquics:
Aquests integren els dos enfocaments anteriors i mostren gran varietat en tres aspectes:
1. La forma d'anàlisi de les dades.
2. La consideració del factor ‘g’ en el nivell superior de la jerarquització de factors.
3. La valoració dels diferents factors de l'estructura jeràrquica
En aquest aspecte va destacar Catell, qui va realitzar un plantejament jeràrquic desglossant els factors d'ordre superior en factors més elementals representant així una anàlisi i una conceptualització més òptima dels models factorials.
Models teòrics de superdotació :
Durant un llarg període de temps s'ha considerat la capacitat intel·lectual com a únic indicador de la superdotació intel·lectual. No obstant açò, després d'una indagació exhaustiva a nivell teòric sobre les altes capacitats s'observa que la capacitat intel·lectual no és l'únic factor que influeix en la detecció d'alumnes amb altes capacitats, sinó que existeixen diversos factors que poden resultar determinants a l'hora d'avaluar a aquest tipus d'alumnat, dels quals destaquem, per exemple:
• Model dels tres anells de Renzulli (1978). Renzulli va proposar que per a poder parlar de superdotació l'alumne necessita tres elements: una alta capacitat intel·lectual, una gran implicació en la tasca i una dosi alta de creativitat. Destacar que cap dels elements per si sols, indicaria superdotació sinó que és la intersecció entre ells el que permet distingir a un alumne superdotat. En la imatge que s'ofereix a continuació, es pot apreciar gràficament els anells entrellaçat.

Per CristinaMoMarq (Own work) [GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html) or CCBY 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/3.0)], via Wikimedia Commons

Renzulli també sosté que els factors ambientals i de personalitat influeixen en el seu desenvolupament. D'aquesta manera, l'ambient juga un paper fonamental a l'hora de potenciar o inhibir les capacitats de l'alumne. Per açò és tasca del docent facilitar un ambient que resulte estimulant per a l'alumna amb l'objectiu que desenvolupe de manera òptima les seues habilitats.
• Model de Gagné (1991). Gagné manté que la superdotació indica la possessió i l'ús d'habilitats naturals expressades de forma espontània, sense previ entrenament per sobre de la població normal. Per contra, talent significa el domini en un o més camps de l'activitat humana, desenvolupades, sistemàticament per sobre de la normalitat.
Gagné agrupa les habilitats en quatre grans grups: intel·lectuals, creatives, socioafectivas i sensomotrices. Per a poder desenvolupar-les considera que són molt importants els catalitzadors, és a dir, els factors que potencien o inhibeixen les capacitats intel·lectuals.
L'autor considera dues classes de catalitzadors:
-Els propis o intrapersonals, com la motivació, l'actitud, l'interès, l'autoconfiança i la perseverança.
-Els externs o ambientals, com les persones amb les quals ens relacionem i les coses que ens succeeixen i ens afecten, com la sort.
Finalment, Gagné postula que la intel·ligència depèn tant de factors interns com a externs i està formada pel potencial genètic de l'alumna al costat de la seua capacitat per aprendre.
A continuació, es presenta la teoria de les intel·ligències múltiples introduït per Howard Gardner, ja que en l'actualitat ha aconseguit una gran acceptació entre els docents, ja que és fàcil de comprendre i permet explicar diversos tipus de capacitats superiors, amb independència del rendiment acadèmic.
• Teoria de les intel·ligències múltiples. Howard Gardner (1983) concep la intel·ligència com un conjunt de capacitats específiques, múltiples, diferents i independents. Gardner defineix la intel·ligència com una capacitat que es pot desenvolupar tenint en compte el context, les experiències viscudes, l'educació rebuda, etc. Segons aquest autor existeixen diversos tipus d'intel·ligència: lingüístic-verbal, lògic-matemàtica, espacial, cinestésica-corporal, musical, naturalista, interpersonal i intrapersonal.
En les seues últimes recerques, Gardner (2001), barreja la possibilitat d'incloure una novena intel·ligència, l'espiritual. Es pot considerar inclosa dins de la intrapersonal i interpersonal, però actualment té pes per si mateixa i s'inclou. 

 

Por Ivetfarres (Trabajo propio) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], undefined.

Després del plantejament històric per les diverses teories i models que possibiliten un acostament al concepte d'altes capacitats, a continuació es presenta les característiques dels alumnes amb altes capacitats amb l'objectiu de conèixer com es desemboliquen en l'aula i el perquè de les seues conductes inadequades.